viernes, 8 de febrero de 2013

MUCHAS FELICIDADES DIAMAR !!!

Hoy quiero enseñaros esta cajita sorpresa para una persona un tanto especial, se llama Diamar. Acaba de cumplir 14 años, y lleva toda una vida al lado de mi hija María.



 Se conocieron en la guardería cuando tenían 4 meses, bueno 4 meses tenía María, Diamar ya era muy mayor, seguro que le duplicaba la edad. Por aquel entonces ya hubo una química entre ellas que no ha cesado hasta el día de hoy.
 Van creciendo, cambian sus gustos, sus aficiones, por lo que solo el tiempo dirá si esta amistad continuará, o por el contrario tomarán distintos caminos, pero pase lo que pase siempre será una decisión de ellas y nunca olvidaran este trayecto juntas.



 Diamar, este detalle esta hecho con todo mi cariño, por todo lo que representas para nosotros, y para tus papás.
    Desde aquí : ¡ Muchísimas felicidades ! Mañana... continuará...


Os añado un artículo que escribió el papá de Diamar, hace unos años haciendo referencia a esta bonita amistad.



La meua filla Diamar i la seua amiga Maria 08-08-10

Les franques espelmes de l'amistat completament desplegades, a punt per enfrontar qualsevol vent, qualsevol tempesta. Així salparem tu i jo, amiga meua, per les aigües turbulentes de la vida. Primer hi van haver temps de sols i d'estrelles, cadascuna va buidar el seu tresor en l'altra, i així vam saber qui érem. Però després la calma va cedir, i els vents van bufar forts, i va haver de posar a prova tot el que alguna vegada havíem posat en paraules.
La lluita va ser cruenta i llarga, però al final el vaixell va girar i les dues vam caure a l'aigua. Era difícil reconèixer-nos entre la nit i entre les ones. Mentres tant, la plutja vessava llàgrimes impiadoses, i els trons rugien salvatges trencant el silenci del desemparament.
De vegades semblava que estàvem soles, però després ens veiem a penes a la llunyania, i un dèbil fil de veu arribava de l'una a l'altra, amb paraules blanques com coloms: "Resistis, ja passarà, travessarem açò juntes".
Però la tempesta va seguir i va arrossegar al vaixell fins al fons gelat de l'oceà, i nosaltres, exhaustes, només vam poder aferrar-nos a un feble tros de fusta per mantenir-nos a la superfície.
Però el tros era massa petit com per suportar-nos a les dues, així que ens vam mirar als ulls en aquell moment, i vam saber que havia arribat l'hora de la veritat, l'instant precís en què l'amistat es posa en joc.
Sota la pluja, que encara caía, no van fer falta paraules per saber exactament el que havíem de fer. Emprendre el nostre retorn a casa juntes amb aquest petit tros de fusta ens va fer veure quan gran era la nostra amistat.
Vam fer torns per surar la fusta, i vam arribar a la costa. Una nadava i l'altra descansava, després anàvem canviant els rols segons la necessitat. Això resumis tota la filosofia de l'amistat: “Quan algú cau, el seu amic l'aixeca”

1 comentario:

  1. Sou molt grans, quasi tan grans com el vostre cor.

    http://www.flickr.com/photos/javier_bort/4872960537/

    ResponderEliminar